SER I PARÉIXER

De vegades, massa vegades, les coses no són com pareixen.

Aquest passat divendres per la vesprada vaig baixar aValència, -per cert em queda una anècdota al respecte del metro que contaré un altre dia- i creuant per davant de la Plaça de Bous i l'estació del Nord, vaig observar gran quantitat de jovenets, molt joves a la zona. Tribus en diríem a la meua època, amb el seu estil adaptat a les modes actuals. Res de nou, amb el temps les modes canvien, i els joves amb ells.

De vegades, quan passes pel seu costat no pots deixar d'escoltar les seues converses o comentaris i penses sincerament que açò s'ha acabat, que definitivament els valencians ens em resignat a ésser uns més dins d'una uniformitat i que em renunciat a la nostra pròpia forma de ser, vore i fer les coses.

Aquesta volta, la sensació em venia per molts aspectes en general i molt pocs en particular: la roba, l'aspecte, eixa uniformitat arribada que s'assumeix com a pròpia, eixa sensació que moltes voltes et recorre quan arribes a València, de ser un estranger en casa pròpia... i tots al teu voltant parlen castellà, i de sobtes escoltes que passa algú al teu costat i l'escoltes parlar i penses: de la Ribera; eixe accent... de la Costera; i ni et planteges que a la nostra ciutat -perquè per als valencians, València és la nostra ciutat- encara quede gent que parle valencià.

Però de sobte, entres a una tenda, en el meu cas FNAC, una tenda de discos, llibres,etc.. i que de tant en tant fa presentacions de música, i et trobes a tota la mateixa colla que hi havia pel carrer, eixa colla que consideraves uniforme, abandonada, poc batalladora i que per suposat parla castellà, esperant a la presentació d'un disc. T'acostes i, sorpresa, entre quatre xiquetes vestides de negre de dalt a baix i uns ulls negres com el carbó, amb una il.lusió terrible pel que acaven de veure, et trobes el cartell que anuncia el concert de presentació del nou disc de 121dB, un grup valencià, de València, que fan un barrejat entre rock, punk i indie americà, i en valencià. "Tierra trágame".

I es que de vegades, pel lloc que menys esperes t'ocorre una situació d'aquestes, i et tens que plantejar que tot no està perdut encara. El temps obri camins, de vegades on menys s'ho espera un.

De les meues primeres lliçons de física a l'escola, recorde una bàsica i elemental, que no deixa de ser útil en aquest moment: l'energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma". Prenc nota.