Que un programa com "Salvados" desperte la consciència de molta gent està bé. Estaria millor que eixes consciències s'activaren en el moment que ocorren les coses que motiven els programes com el de Jordi Évole. Però torne a repetir que està bé perquè almenys es remouen les consciències de tots aquells qui per obra o per omissió han permès que arribarem a situacions com la de l'accident del metro de València.
No és la meua intenció la de fer discursos en pla paternalista sinó la de fer la xicoteta observació al voltant de l'assumpció de responsabilitats en un país sense governants sensibles al dolor i amb una costra d'indignitat com la de Juan Cotino que es reflexa perfectament al programa de televisió.
Perquè compte, de "Cotinos" en tenim molts i de molt divers pelatge a terres valencianes. I no tenen perquè pertànyer al PP. Simplement mostren una forma de ser, d'actuar d'una societat unflada i embogida en la luxúria de l'opulència, en la qual ens instal·làrem i en la que -perquè anem a mentir- viviem molt be. Un món d'il·lusió fantàsticament creat pels nostres governants però assumit sense cap problema per un poble famolenc de lideratge i de protagonisme. I als quals l'accident del metro, quasi quasi, els quedava molt lluny. I ara?
Apareix Jordi Èvole i ressusciten moltes consciències i veus que reconeixen el que calladament els familiars de les víctimes porten reclamant anys i anys: justícia i responsabilitats. Hem fet tard com a societat? Ha servit la crisi econòmica per recuperar una part de la nostra ètica perduda amb tanta opulència i prendre un poc d'empatia amb el patiment dels altres? El temps ens ho dirà però pitjor, com a societat, no hem pogut fer-ho amb les famílies i les seues víctimes.
Un record per a totes i tots i molts ànims en el llarg camí que queda per recòrrer.
Un usuari com vosaltres de la línia 1, que també podia haver estat allí aquell 3 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada