Una història familiar

Donant-li voltes a la controvèrsia creada amb l'educació he recordat alguns episodis passats dins la meua família. Com diuen que la història es repeteix, vos conte una de la família per si vos sona d'alguna cosa. Crec que actualitzant-la un poc a tots ens recordaria situacions més que actuals. Açò comença als anys 50. Els meus pares a escola. Però no a qualsevol escola. Mon paren, fill de collidor d'arròs de l'Albufera anava a l'escola pública. Al col.legi Sant Vicente, que a Llíria coneguem com « les escoles ». La gent de condicions més humils anava a “les escoles” perquè “era el seu lloc”. Allí aprenien les quatre regles, un poc d’escriptura, a llegir els més espavilats, i amb sort tenien accés a algun llibre que aconseguien per ahí, d’eixos heretats. Prompte, la major part d’eixos xiquets tenien que eixir al camp a treballar per ajudar a la família, amb la qual cosa, la seua educació acabava aproximadament als 12 anys, en el millor dels casos. Després hi havia les excepcions, i amb molt d’esforç per part de les famílies podien arribar, inclús a fer més estudis. De notícia era que algún xiquet arribara la universitat.
Ma mare, anava a “les monges”. Venia d’una família de llauradors més acomodada. Simplement tenien terres per treballar i el meu iaio treballava “en la fàbrica” o siga, la fàbrica de Rios on es feien sacs. Això a Llíria, treballar a “la fàbrica” ja era un altra cosa. Et donava un sou extra i segur tots els mesos i per això decidiren portar la seua filla “a les monges”. I després a “la academia”. Pagant, clar perquè quedava molt clar on tenien que portar els xiquets a escola si volies que els teus fills “tingueren educació”.
Cinquanta anys després, i salvant totes les distàncies comencem a comparar i anireu comprenent la història.
Bolonya, ciutadania, llibertat d’elecció de centre, concerts educatius, barracons... li'n diuen ara.