03 d’agost 2013

El poder de la informació

Hui penge senceret un article molt interessant sobre el poder de la informació que apareix al diari Levante. El Big brother s'acosta.

De Big Data a big brother


Lluís Cucarella
En el año 2002, Billy Beane, director técnico de los Oakland Athletics, un equipo de béisbol estadounidense, tuvo que afrontar un doble problema: la marcha de sus principales estrellas a otros clubes más poderosos y un escaso presupuesto para recomponer la plantilla. Lejos de resignarse, Beane contrató como ayudante a Paul DePodesta, un joven licenciado en Económicas por Harvard que había desarrollado un sistema de análisis de datos que permitía saber qué jugadores tenían un enorme potencial para armar un equipo ganador. El sistema analizaba lo que cada uno podía aportar al conjunto, aunque fueran desconocidos o estuvieran devaluados económicamente.
El resultado de aquel experimento lo describe, con algunas licencias sobre la historia real, la película Moneyball, protagonizada por Brad Pitt: los Oakland Athletics acabaron funcionando como un reloj suizo gracias al método de DePodesta y establecieron un récord en la MLB, llevándoles a ganar aquel año la liga regular de la división oeste. Aquel episodio es tal vez la demostración más palpable del poder del análisis de grandes volúmenes de datos para crear modelos predictivos, una tendencia en el sector de la tecnología de la información que crece de manera vertiginosa.
Un ejemplo sencillo del uso del Big Data lo tenemos hoy en día, por ejemplo, en Amazon, que es capaz de relacionar su mastodóntica base de datos, para extraer patrones conductuales y, tras una compra, sugerirnos otros libros o productos relacionados. Otro ejemplo lo tenemos en el análisis informático de datos públicos y propios que el equipo de Obama hizo en las pasadas elecciones presidenciales, aunando estadística e inteligencia artificial para obtener patrones de conducta y lograr trasladar un mensaje personalizado a cada ciudadano.
O el caso, por poner otro ejemplo entre miles, de la filial de T-Mobile en EEUU, que para reducir la portabilidad, analizó los millones de datos que poseía sobre la actividad de sus clientes y extrajo modelos de comportamiento que le alertaban de cuándo un usuario estaba a punto de irse a otra compañía y poder anticiparse a su decisión. Analizando patrones de conducta de millones de personas y cruzando datos es posible desde mejorar la coordinación tras una catástrofe hasta incluso poner en marcha métodos de reducción de la delincuencia o el terrorismo. Pero como decía, el Big Data lleva consigo la otra cara de la moneda, unos riesgos que afectan fundamentalmente en dos cuestiones.
Una, de raíz más antropológica, centrada en el peligro de lo que Evgeny Morozov denomina la «renuncia al porqué»: ya no necesitamos comprender por qué sucede algo, sino simplemente, con las correlaciones de datos, incidir en la conducta preventiva para evitar a tiempo que cometa algún acto de delincuencia; conectar el comportamiento de los terroristas de hoy con los de mañana para incidir en la localización de un sospechoso.
El problema de la prevalencia del cuándo y el cómo sobre el porqué es que se renuncia a atacar las causas: una acción preventiva sobre delincuencia en un barrio alejará a los sospechosos a otras zonas o dificultará más su acción, pero no se atacará el problema de raíz. Nunca se comprenderán las causas de la delincuencia. Este tipo de solución lleva, según sostiene Mark Andrejevic en su libro Infloglut, a una ceguera que los gobiernos democráticos no pueden permitirse, porque imposibilita cualquier reforman política seria.
Y el otro problema es el de la privacidad. Para poder interpretar millones de datos, primero hay que poseerlos y la verdadera lucha de las empresas dedicadas a obtener datos estará en conseguir el mayor volumen; llegar donde los demás aún no han llegado. Y cuántos más datos se acumulan de nosotros, más posibilidades existen de ser vendidos o robados o de que alguien haga mal uso de ellos. Las relevaciones de Snowden, de ser ciertas, ponen de manera evidente sobre la mesa el alcance del riesgo: la ruptura absoluta del equilibrio entre seguridad y privacidad. De no acotar este riesgo, el Big Data puede convertirse en poco tiempo en un verdadero Gran Hermano, en un modernizado Big Brother orwelliano. Eso, si no ha empezado a serlo ya.

24 de juliol 2013

Després del Certamen



Una vegada passat el Certamen de Bandes de València, voldria repassar algunes reflexions que porte temps rodant però que volia fer una vegada tot acabara.  
I es que per si algú encara no s'ha enterat, SÍ, enguany la Unió de Llíria  tornava al  Certamen i SÍ, HA GUANYAT. Cap novetat si tenim en compte que és l'agrupació musical que més vegades ha guanyat el certamen i no tindria que ser res extraordinari, perquè entrava dins de les possibilitats més lògiques. Si eres l'agrupació que més vegades ha guanyat, el més lògic és que participes per a guanyar en competició davant qualsevol. I a partir d'ací la meua primera observació, perquè pareix que corria un rumor més que notable diguent que la Unió de Llíria no era el que havia sigut, que la banda estava desfeta... i tot un seguit de tonteries que més d'un interessat feia córrer pel món bandístic valencià. Com s'ha pogut comprovar res d'això era cert i a hores d'ara la Unió de Llíria suma un premi més al seu palmarés. 
No es pot amagar -seria de necis fer-ho- que a partir de tota la polèmica generada a partir de l'intent de demolició del nostre teatre un grup de músics va deixar la societat. Uns per voluntat pròpia - donat que per les seues actuacions no podien continuar a la nostra societat-  i altres forçats per la pressió insuportable que supose els produirien amics i familiars pròxims a les tesis dels primers. Crec sincerament que  s'equivocaren i molts encara estaran penedits de no tornar a la seua banda. Sóc també conscient que l'orgull personal moltes vegades és més fort que la raó i la coherència i que reconéixer que un s'ha equivocat és difícil a un país on ningú reconeix les seues propies errades; però és que evidentement s'equivocaren. 
Perquè - i ací un nou raonament - la Unió de Llíria BAIXAVA AL CERTAMEN. No se que voldrà dir en altres pobles açò de "baixar al Certamen" - que crec que vindrà de la baixada física que suposa anar de Llíria a València- , però podeu creure'm quan dic que a Llíria suposa molt més que participar en un certamen de bandes. Suposa l'activació d'un imaginari col.lectiu, d'un seguit d'aspectes de pertinença a un grup, a un conjunt de fets i entorns socials indissolubles  a la mateixa societat musical. D'açò a Llíria podem donar moltes lliçons. Si eres de la Unió, eres de la Unió amb totes les conseqüències i estaràs associat a la part d'avall, al Remei, etc... 
I per això pense que molta gent estarà ara pensant perquè no donà el pas al seu moment i es deixà d'embolics i d'històries interessades, continuant a LA SEUA SOCIETAT, amb idees diferents i posicions diferents, però DINS LA SEUA SOCIETAT. Quin lloc hi ha més divers que les bandes de música? Al meu costat he tinguts asseguts socis i músics de totes les ideologies polítiques, llauradors, banquers, policies, militars, mestres, botiguers o músics professionals i sempre hem acabat les discussions fent música a LA NOSTRA SOCIETAT. Ara no pot ser? No crec que ningú tinga excusa que justifique l'abandó de sa casa. En una ocasió vaig tindre una discussió amb un directiu i li vaig dir clarament que de ma casa no em tiraria mentre jo no fera res contra el conjunt de la meua societat. Evidentment va ser així  i així continuarà siguent.  
Respecte al premi. Tinc que tornar a dir que la Unió Musical de Llíria ha guanyat el Certamen de Bandes de València? Ja  ho he dit un altra vegada! I ací la meua reflexió. 
Fa un mes la cosa no estava tan clara - rumores son rumores que diu la cançò-  i els mentiders deien tot allò que ja he explicat. Mal fan alguns en dir ara que "competiem contra bandes de segona" com ja he començat a escoltar a diversos llocs. Mal fan perquè tiren per terra la llavor de centenars de companys d'Alberic, de Tavernes de la Valldigna, de Torrent i d'Alzira que porten mesos treballant per realitzar una gran llavor al certamen. I mal fan perquè només els meus companys saben el treball que porten fent des de fa sis mesos per arribar al nivell que es va aconseguir el diumenge. Treball, dedicació i constància en tots ells. Considerar el seu treball com de segona només posa en evidència a qui fa eixos comentaris, demostrant la seua falta de respecte al treball dels músics.
Un altra reflexió m'arriba després de vore l'actuació de la Unió de Torrent, no per l'actuació de la banda sinó per qui anava contractat amb ella: el president de la Banda Primitiva de Llíria.  Com no m'ho creuia vaig esperar a vore-ho amb els meus propis ulls al dia següent, i efectivament així va ser.  Una gran errada per la seua part, -evidentment del president-,  no de la societat que el contracta que està en el dret de contractar a qui considere. Un músic de gran qualitat com és ell pot anar contractat a qualsevol lloc però siguent president d'una banda de Llíria, anar a competir  contra un altra banda de Llíria, com a mínim personalment em demostra molt poca classe, i així ho sent i ho dic. Igual que molts clariners que així ho pensen també. Si damunt perds,  el ridícul augmenta les proporcions de la errada. En qualsevol cas, una reflexió meua i personal. 
En resum , supose que aquesta victòria tancarà moltes boques i va a produir un gran benefici a la Unió en els aspectes que més l'interessa: la tranquil·litat i la serenitat. Perquè ara, després de demostrar qui som i què podem fer, necessitem la tranquil·litat per afrontar altres projectes, sempre pioners en l'àmbit musical i la serenitat per portar endavant amb l'ajuda DE TOTS el futur d'una societat que es construeix  i renova dia a dia.







03 de maig 2013

Sense responsables

Que un programa com "Salvados" desperte la consciència de molta gent està bé. Estaria millor que eixes consciències s'activaren en el moment que ocorren les coses que motiven els programes com el de Jordi Évole. Però torne a repetir que està bé  perquè almenys es remouen les consciències de tots aquells  qui per obra o per omissió han permès que arribarem a situacions com la de l'accident del metro de València. 
No és la meua intenció la de fer discursos en pla paternalista sinó la de fer la xicoteta observació al voltant de l'assumpció de responsabilitats en un país sense governants sensibles al dolor i amb una costra d'indignitat com la de Juan Cotino que es reflexa perfectament al programa de televisió.
 Perquè compte, de "Cotinos" en tenim molts i de molt divers pelatge a terres valencianes. I no tenen perquè pertànyer al PP. Simplement mostren una forma de ser, d'actuar d'una societat unflada i embogida en la luxúria de l'opulència, en la qual ens instal·làrem i en la que -perquè anem a mentir-  viviem molt be. Un món d'il·lusió fantàsticament creat pels nostres governants però assumit sense cap problema per un poble famolenc de lideratge i de protagonisme. I als quals l'accident del metro, quasi quasi, els quedava molt lluny. I ara? 
Apareix Jordi Èvole i ressusciten moltes consciències i veus que reconeixen el que calladament els familiars de les víctimes porten reclamant anys i anys: justícia i responsabilitats.  Hem fet tard com a societat? Ha servit la crisi econòmica per recuperar una part de la nostra ètica perduda amb tanta opulència i prendre un poc d'empatia amb el patiment dels altres?  El temps ens ho dirà però pitjor, com a societat, no hem pogut fer-ho amb les famílies i les seues víctimes. 

Un record per a totes i tots i molts ànims en el llarg camí que queda per recòrrer. 

Un usuari com vosaltres de la línia 1, que també podia haver estat allí aquell 3 de juliol. 



14 d’abril 2013

El finançament dels valencians

Ara que s'acosten moments complicats de debat al voltant de finançaments i necessitats econòmiques no estaria de més la llegida d'aquest estudi de l'economista i exregidor d'hisenda d'Ontinyent Rafa Beneyto. Dona la peculiaritat que Rafa és Cap de Riscos de Caixa Ontinyent. Vos sona? Sí,  és  la única caixa valenciana que ha sobreviscut al maremàgnum de desficacis realitzat amb diners de tots pels diferents governs que hem tingut en democràcia. Podeu buscar un poc més i sabreu dels motius que l'ha portat a no desaparèixer i consolidar-se com l'única caixa valenciana de referent. 
 Els documents que parlen d'economia són moltes vegades  complicats d'entendre pel seu llenguatge tècnic i específic, però  aquest estudi aporta molts gràfics comparatius del perquè els valencians possiblement estem molt pitjor del que ens tocaria degut a un mal sistema de finançament. Sense polèmiques ni enfrontaments estèrils, l'estudi permet veure les obvietats d'un sistema que realment discrimina una autonomia com la nostra que, a pesar de tindre una renda inferior a la mitjana estatal, continua aportant diners "al pot comú" i ens deixa a la cua en inversions i capacitat de creixement. 
Realment molt interessant, i el que és més importants, sense polèmiques absurdes, amb dades i amb realitats incontestables. Un bon document per reflexionar de moltes coses. Coses que sí ens afecten realment. 

30 de desembre 2012

Tant hui com demà

Demà serà un dia en que molta gent escriurà amb les majors esperances, moltes paraules boniques carregades de bones voluntats i desitjos per al proper any. De segur que compartiré moltes d'elles, amb les seues il.lusions de renovació  i de millors temps.
En el meu cas tinc prou amb la cançó que vos deixe. Crec que Obrint Pas ha marcat moltes etapes de la meua vida i aquesta cançó - que ja he utilitzat alguna vegada, i ho tornaré a fer- és un bon resum. 
Després d'un any complicat i difícultats en molts aspectes, seguirem. Clar que seguirem.  Bon any a totes les bones gents del món. 

12 de desembre 2012

No passa res quan algun cosa passa

Hui he tingut una visita al meu lloc de treball. Ha aparegut una autoritat en la matèria i ens ha fet unes quantes recomanacions. Amb molt bones paraules, i per no fer-ho molt llarg, ens ha dit que no ens queixem i que treballem amb il.lusió.
Quasi ens hem posat a riure els meus companys i jo. Quin mestre no treballaria amb il·lusió, en una feina en que eixe és el component principal. Be, eixe i la paciència.
Per cert, en quinze anys de treball, la primera vegada que una autoritat es presenta al meu lloc de treball per presentar-se i oferir-se. Llavada de cara o sinceritat?

25 d’octubre 2012

Acabant, començant

En menys de mig hora acaba el meu manament com a regidor del M.I. Ajuntament de Llíria. Un adéu després de més de cinc anys i un fins després que suposa un nou camí en la meua vida. De fet ja podeu començar a observar alguns canvis a aquesta mateixa plana,  que continuaran. 
Avançar suposa evolucionar i millorar. Espere que aquest temps que he dedicat fins ara a la vida pública haja servit per fer possibles alguns xicotets somnis de molta gent i que el temps que dedicaré a altres aspectes de la meua vida a partir d'ara també servisca, - amb la meua humil opinió- , per millorar cada dia un poc més el nostre món. Molta sort als meus companys de viatge, i com sempre solem dir als plenaris, que amb el de hui no es faça de dia. Un nou dia per mi i per a tots. Fins sempre.