Farà cosa de dos anys i mig vaig eixir un matí de diumenge amb la intenció de fer unes fotografies. Una afició com un altra, amb la qual m’agrada replegar un instant, una situació, un moment. De fet, quasi sempre porte la càmera darrere per aquest motiu. En aquella ocasió vaig decidir parar a la que hui coneguem com a rodona de Benissanó. Crec recordar que encara s’estava fent la rodona i començava el PAI que Llanera venia “a tutiplen”, com es feia amb tots els PAI d’aleshores. Un personatge famós per promocionar la promoció, – un conegut jugador del València C.F. – i tota classe de cartells cantant les meravelles del projecte.
Dins d’aquell entorn en moviment de nous carrers i urbanització em cridà l’atenció un camp de carxoferes que sobrevivia enmig de tot allò. Sobrevivia dic, perquè acabava de ser envoltat per tots els moviments de terres d’aquell moment i les màquines reposaven encara al damunt d’aquell camp a l’espera de continuar el dilluns el seu treball. En poques setmanes desapareixerien. Em va agradar l’estampa, amb el monestir de Sant Miquel al fons i els camps de l’horta vella de Llíria ja mig abandonats a l’espera del següent PAI. I en vaig fer algunes fotografies. El PAI va morir d’èxit al poc de temps, com tants altres, i el panorama de carrers urbanitzats sense cap construcció es va estendre un poc més a la meua comarca, com a tants i tants altres indrets. En trobareu exemples molt bons a altres pobles, com Benaguasil, La Pobla, L’Eliana o Bétera, però jo em vaig quedar amb aquest.
Fa poques setmanes vaig recordar aquella fotografia de les carxoferes. I en una d’aquelles passades per allí, vaig reconéixer-les encara al seu lloc. Seques i impertèrrites suportant el pas del temps en mig del seu camp abandonat i ple de brossa. Resistint. Esperant.
Vaig decidir tornar i repetir la fotografia de fa uns anys, que vos deixe ací. Supose que algú podrà traure les seues conclusions a aquesta història igual que jo he fet. Altres es quedaran amb la curiositat del fet. Tant se val. Les carxoferes continuen allí.
1 comentari:
Josep (Benaguasil).
La conclussió és clara. A banda de la constatació del gran i irreparable dany que s'ha escomés durant aquests anys, a banda de la pobressa intel·lectual dels nostres dirigents, els quals no han vist més sector econòmic que l'especulació urbanística, a banda de la poca vergonya de polítics i empresaris que es llençaren com a llops sobre el negoci fàcil, deixant-nos ara el país i el paisatge, els nostre, desfet, i ferit i amb milers de valencians a l'atur. A banda de tot això resulta que les carxofes són el paradigma de nosaltres mateix: ens hem quedat orfes, desemparats i secs resistint al bell mig del desastre. "I qui vinga darrere que s'apanye" és el que han pensat molts, massa, durant aquests últims anys, massa també.
I ara resulta que hem de ser moderats i comprensius...Lladres! Lladres i assassins fillsdesamare tots aquells qui han ficat les mans als sjuntaments per treure'n profit i destrossar allò que sempre ha estat nostre, allò que sempre ens ha acompanyat.
Publica un comentari a l'entrada