Llaurant recte

Anit vaig tindre l’orgull de poder assistir a l’homenatge que li va donar l’Orquestra de Plectre “El Micalet” a Manuel Silvestre, conegut per “Silvestre d’Edeta”, el seu nom artístic. Manolo, com el coneguem a la família sempre ha tingut un reconeixement especial per part de tots els qui l’han conegut i han tingut la sort de compartir algun moment amb ell. Com he dit, dins de la família sempre ha tingut un reconeixement especial, sabedors del tipus de persona que és. Una persona íntegra, treballadora i humil, que amb la seua vitalitat ha aconseguit arribar als cent anys en un magnífic estat i sense tindre que amagar la cara davant ningú pel seu treball i el seu quefer diari. “Llaurant recte no teniu que tindre-li por a res”, va sentenciar anit. “Només fent el que és correcte seguireu el vostre camí sense problemes. Llaurant recte”. I mireu sinó com li ha anat a ell en cent anys.

Recorde les anècdotes que contaven a casa quan va ser apressat i empresonat després de la guerra civil perquè havia col·laborat en el seu treball de dibuixant de plànols en la República, que li suposaren un moment complicat en la seua vida. Ni això el va enfonsar i va poder continuar temps després amb el seu incansable treball i dedicació a l’ensenyament a les noves generacions d’escultors. Sense desviar-se del seu camí va seguir endavant fins a hui, cent anys i un dia després del seu naixement.

Jo em quede com a músic amb la fantàstica anècdota de com va conéixer Pedro Sosa, el compositor de “Lo cant del valencià” que vivia dalt del taller on vivia i treballava a València, que demostra la seua immensa memòria i la gran quantitat d’experiències que ha viscut aquest gran home.

“Perdré la vida, però no la memòria” va tornar a sentenciar anit. Paraula d’un geni que he tingut el gust de conéixer i de gaudir. Gràcies Manolo.