Salvatge, però evident. El meu amic, i jo ho recolze, ha donat en el clau: si vols fer que algú aparega com realment és, no li faces cas o li donaràs protagonisme, i la gent el prendrà com un pobret al qual protegir perquè tots es claven amb ell (pobret PP, pobret, tots diguent que és molt mal...) Pareix infantil, supèrfol, però funciona.
L'electorat, i açò si que és seriós, ens dona l'esquena cada vegada que fem eixe discurs d'atac constant sense construcció. Fem propostes? Pareix que sí però no arriben a la major part de l'electorat, eixe que cal cuidar i "portar a les urnes". Recorda algú açò? Quan preguntes que recorden de la nostra campanya després de les eleccions: les manetes d'Adeu PP. Dimonis! Però no volíem un urbanisme de consens? Uns serveis públics de qualitat? Doncs, no. la gent es queda en el NO: a la Copa Amèrica, a la F1, a Porxinos... "A què digueu SÍ?", em preguntaven l'altre dia.
Definitivament no arribem. Cal baixar d'eixa poltrona de grans mestres que som i baixar al carrer per guanyar amb el discurs de la proximitat. Ja en tenim prou de discursos elitistes que només serveixen per contentar a la nostra panxa.
El futur d'un projecte de partit nacional per als valencians, necessita de noves fòrmules properes a la gent del carrer. La retòrica, per al truc.
1 comentari:
sàvies paraules.
Publica un comentari a l'entrada