Liquidant la taronja

Aquesta setmana he rebut un altra notícies d'eixes que fa època, i marca un nou rumb. Abans sigueren les mandarines i ara les taronges. A casa dels meus pares s’ha rebut una liquidació de la taronja que literalment fa això, liquidar-la. La carteta ho deixa clar: van a cobrar per una arroba 57 cèntims d’euro. O siga, a menys de 5 cèntims el kilo.

Tirar-li les culpes a algú seria el més fàcil ara, però la veritat és que tots tenen o tenim part de culpa i part de la solució. Des del propi llaurador al polític del més alt nivell de l’Estat o de la Unió Europea. Mentre a altres indrets europeus es protegeix la seua agricultura, ací a casa nostra, i amb un sistema agrari que produeix menjar, del que va a la boca, i no es destrueix després de cada campanya. ens vem abocats a la desaparició i a l’abandó dels cultius.

Fent un poc d’història recorde aquells primers moments d’Unió Valenciana on va replegar de forma magnífica el malestar de la gent del camp i va saber captar eixe vot agrari valencià. El temps també ha demostrat que la seua defensa es va convertir en res, quan no va ser capaç en cap moment de modernitzar i potenciar el camp valencià des de la seua responsabilitat a la Conselleria d’Agricultura. Al contrari, consolidaren un model que ara s’ha demostrat que camina cap al fracàs i l’autodestrucció. Això si, en el camí, el PP tingué temps de replegar eixe discurs “valencianista” i integrar a la pràctica totalitat del partit de Lizondo. A l’última publicació municipal de Llíria es pot vore a un exconseller d’Agricultura d’Unió Valenciana, ara recol·locat, venent-nos la gestió d’una empresa que es dedica al tractament del fem. Un altre gran negoci. D’ell ja vaig parlar temps enrere, i de la seua impresentable actitud en la presentació que va fer de la planta del tractament del fem. El temps, sempre a la fi el temps, ho marca tot.

Però el que ens interessava era l’agricultura, i la seua extinció al territori valencià que ha vingut marcada per la falta de renovació i per l’abandó en favor de sectors més rendibles en moments puntuals, com ha sigut la construcció. Els qui es dediquen al camp saben perfectament l’engany que suposa tot el muntatge dels transvasaments, i resulta ridícul vendre a Llíria històries d’eixe tipus quan la sèquia de Sant Vicent porta l’aigua “a perdre” des del mes d’octubre de l’any passat. Es perd, directament. Però s’ha fet eixe ús, i els llauradors han caigut al parany. Eleccions rere eleccions.

El que el camp ha necessitat sempre ha sigut d’inversions i de governants que se’l creguen i el defenguen i un històric militant del BLOC de La Pobla, llaurador i d’eixos que anomenen per ahí de dretes, ens posava un exemple molt clar. Proposava crear una línia d’investigació per potenciar la ceba pròpia, concretament la llavor valenciana, davant la que ens arriba d’altres llocs i de menor qualitat. Nones. Cap resposta ni per part de l’administració, ni tampoc, compte, per part dels propis afectats, els llauradors. I això puc corroborar-ho jo mateix amb la resignació que m’arriba de llaurador que literalment creuen que açò no té solució i que va a l’extinció sense més. Però també té una conseqüència curiosa, que és el fet que els llauradors continuen fixant la seua predilecció cap a aquells partits polítics que ens han portat a aquesta ruïna, votant-los una vegada, i un altra i tornant a il·lusionar-se, -o resignar-se - , quan els diuen que “ara sí, ara sí que se’n recorden del camp”, quan realment ells són part del problema i no la solució. Molta culpa tindrem els altres, ben cert és, que no sabem explicar el que suposaria per als valencians una recuperació real del sector agrari valencià. Molta pedagogia, se’n diu de tot això. Ens cal molta pedagogia.