La meua.

Una vegada passada la setmana en que es tenia que decidir al voltant de la desprotecció del teatre de la Unió, i després de perpetrat el fet, arriba per a mi un moment de calma i de posada en ordre de molts dels fets ocorreguts. Supose que la inconsciència no atacarà els cervells dels nostres governants i no soltaran tan ràpidament la mà per signar el permís d’enderrocament del teatre, i per això també supose que tindrem un breu i intens temps d’espera i de silenci on les diferents parts mouran les seues fitxes de la forma més oportuna que consideren ( jo i els escacs, un altra volta).

És per això que vull donar ara jo la meua, després que tots hagen parlat. Sempre solia ser a l’inrevés, donat que ja molts sabeu que els dirigents edetans tenen un efectiu sistema de recopilació de les notes opinions, publicacions i comunicats, que li arriben ràpidament al regidor oportú, però en aquesta ocasió no serà així. I ara jo en diré la meua.

He de reconèixer la meua inicial descol.locació, al principi de tot el procés, incapaç de comprendre com una societat amb més de cent anys d’història – de la qual forme part- podia tirar a terra el seu teatre, simplement perquè tenia una subvenció per fer-ne un altre. Eixes coses no passen per ahí fora. Recorde perfectament les paraules del prestigiós arquitecte Salvador Vila, en la suposada comissió de mediació entre la directiva de la Unió i un grup de socis que no volia l’enderrocament, quan li va soltar a l’alcalde que “mentre en altres llocs del món treballen per conservar i recuperar els seus teatres, vostés volen enderrocar el seu”. L’alcalde, evidentment no sabé que contestar-li. A més, li va recordar, - sempre es va dirigir directament a ell, com a responsable de la decisió d’enderrocar o no l’edifici- que “l’ajuntament serà el responsable de que s’enderroque un edifici que és patrimoni del poble”, Un altra frase per a la història.

Però és cert, com jo reconec, que cap grup polític va reaccionar inicialment, deixant transcórrer el temps fins l’arribada dels diversos i ambigus informes de la conselleria de cultura, i també dels moviments enfront la demolició. Suposàrem – ingenus com ho som moltes vegades- , que tant l’ajuntament, com la directiva de la societat farien bona la proposta de la pròpia conselleria de cultura, que recomanava o bé fer un concurs públic per fer el teatre, - convidant a prestigiosos professionals- , o encomanar el projecte a un professional amb experiència en treballs de “cirurgia urbana”, que era l’actuació que necessitava el teatre per arribar a aconseguir el major grau d’excel·lència. Evidentement, les suggerències ja sabeu tots per on se les passaren, i només teniu que observar que l’equip redactor de l’avantprojecte que s’ha contractat no ha fet mai un auditori i que un dels dos proposants no és ni arquitecte. Quasi res porta el diari.

En qualsevo cas, és evident que personalment jo tenia una posició des del principi ( més d’un encara em recorda el fals comentari que corria pel poble respecte a que jo mateix m’havia encadenat a les portes de la casa que s’enderrocà al costat del teatre per impedir la demolició) i molt clar i interessadament ho feren saber en aquell moment diverses parts implicades en l’assumpte. Són les tàctiques que ja he explicat més d’una vegada que utilitzen per controlar l’adversari i desprestigiar-lo.

Tenia una posició clara, i la continue tenint i que he explicat: no entenc com una societat, i també un poble volen perdre part del seu patrimoni d’una forma tan evident. Si tenim una subvenció per millorar el nostre teatre, el més lògic era buscar una alternativa que juntara la conservació del nostre patrimoni local i la millora de les instal·lacions. Jo mateix, músic de la pròpia societat conec perfectament les carències de l’edifici, però qualsevol persona amb un poc de trellat i un poc de cultura general sap de quina forma es poden fer hui actuacions que milloren el teatre. O no recorda ja ningú que el Liceu de Barcelona, es va reconstruir i millorar íntegrament després d’un incendi? No és cert que no es puga fer una millora. I ací entra l’ajuntament.

Com vaig recordar al plenari, l’ajuntament, com a institució, té que vetllar pels interessos generals i prendre una posició. Ací no val dir que decidisquen els socis el que és més correcte, perquè això em recorda a aquella humorística frase del programa televisiu l’Informal “lo que diga la rubia”. Això no té cap trellat perquè demostra una actitud populista que pot portar a la desaparició de tot el nostre patrimoni històric, si per exemple, i diré una salvatjada perquè quede clar, demà l’arquebisbat diu que vol enderrocar Sant Miquel perquè vol fer allí un nou complex religiós de nova factura, més modern i més funcional. Que faria el govern del PP si a algú li pegara per fer aquesta autèntica salvatjada? S’enfrontaria amb els poders religiosos o no? A açò em referisc. I compte que pose l’exemple per ser una gravíssima salvatjada que no es portarà a terme, i perquè tinc constància de l’interès de l’arquebisbat per la recuperació del patrimoni llirià. Però l’exemple és totalment vàlid. L’ajuntament tindria que posicionar-se a l’igual que en aquest cas.

L’excusa per facilitar tota l’operació, molt hàbilment trenada per la sibil.lina regidora d’urbanisme, és que per a qualsevol tipus d’actuació, siga l’enderrocament o no, cal descatalogar el teatre. Però això és totalment fals. Ella ho sap, però la major part de la gent no ho sap. És fals perquè ja vaig explicar a la nota de premsa del BLOC que per exemple, les actuacions que es faran a l’església de la Sang (monument nacional, BIC, etc, ) per acabar l’entorn i les necessitats del monument, no caldrà descatalogar l’edifici. Però clar, ella juga amb el desconeixement de la gent i la manipulació dels fets. I els seus mecanismes de transmissió al poble ja han començat a treballar en aquest sentit. Llevant-se les puces i apareguent com als salvadors de la situació. No es pot fer altra cosa que descatalogar el teatre. Bona jugada a la fi, mentre no es complique la cosa.

Perquè ara arribarà una segona part de tota la història. Per una banda, els precedents que s’acaben de crear respecte a altres propietaris d’edificis protegits: temps enrere, quan es va enderrocar la casa del costat del teatre, que tenia una protecció, al parèixer equivocada, diverses persones amb edificis protegits prenien notes i feien fotografies del fet, pel que puguera vindre. I ara ja ha arribat.

Per un altra banda, la situació se li complicarà a l’actual govern municipal quan concedisca l’ordre d’enderrocament i s’inicie el procediment, ja sense marxa enrere. Perquè una vegada l’edifici en terra, només els quedarà esperar que el puguen alçar, amb una quantitat que no sobrepassa els 3 milions d’euros. S’insisteix en que es pot fer perfectament, però ara mateix s’està parlant de reducció de qualitats, de reutilitzar les butaques...Per fer-se un exemple, l’edifici multiusos que es té que fer al Pla de l’Arc, costarà quasi 4’5 milions. I ací estem parlant de fer un nou auditori, complet, amb 3 milions. Molts bons comptes tindran fets, però jo conec més d’un a Ca la Vila que estarà tremolant quan escolte tot açò i conega més sorpreses que encara ens tenen que arribar d’aquest projecte.

En aquesta situació, era o no era més positiva la rehabilitació? Assegurar-se que es pot acabar el projecte dignament no és qualsevol cosa, perquè pots deixar la societat sense el principal patrimoni que té per molts anys, i podria produir molts problemes. A la societat, per suposat, sense cap dubte. Però als responsables polítics que permeteren eixa actuació sense tindre totes les garanties, se’ls multiplicarien més encara els problemes per tots els costats. I li’ls multiplicaríem, això per descomptat. Que no tingueren cap dubte que els faríem responsables de la situació. Perquè quan un pren una decisió tan important com va ser la de desprotegir un edifici protegit, té que assumir-la i afrontar que els qui no estan d’acord amb eixa decisió el critiquen amb tots els arguments que considere correctes i necessaris.

Independentment de tot l’exposat, on he intentat explicar el meu rebuig justificat a la demolició i el meu desig d’una solució que passe per la rehabilitació i conservació d’un patrimoni que té que ser part de la història de tots els llirians, i una vegada ja tot el procediment concedit, sí que desitge de tot cor que, qualsevol camí que es prenga arribe a bon termini. En cas d’optar per la demolició i la construcció d’un nou auditori, ningú pot tindre cap dubte que seré el primer en ajudar a que es finalitze de la millor forma possible, perquè la meua intenció sempre ha sigut, i serà la de dotar a la pròpia societat de millors instal·lacions per al seu treball diari. La diferència de criteri i les diferents propostes cal que siguen sempre respectades. Cadascú defèn la seua, amb els seus arguments. Jo ho he fet, i espere no ser criticat per això, perquè sempre he proposat i actuact, amb un objectiu comú que crec compartim tots els qui estem implicats en aquest projecte: fer més gran la Unió i fer més gran Llíria.