Article llibre de festes

Com està començant a repartir-se i vendre's el llibre de Festes de Sant Miquel, ací vos deixe el meu article de col.laboració que apareix al mateix, i que s'anomena "Repensem Llíria":

L’extensió actual del terme de Llíria és de 228 km², una dada significativa, si considerem que les tres capitals valencianes: València, Alacant i Castelló tenen respectivament 134, 261 i 168 km². La dada no suposaria res més que un motiu de vanaglòria per a més d’un, si no fóra perquè en la gestió i l’ús del territori que se’n deriva, va implícit el futur desenvolupament econòmic i social de tota una població com és Llíria, i perquè els efectes de les nostres accions sobre el nostre entorn acabaran afectant-nos indefectiblement.

Històricament, la relació dels llirians amb l’explotació del nostre entorn ha tingut en l’agricultura de secà la font principal de desenvolupament econòmic: la vinya, l’olivera, la garrofera o l’ametler com a eix principal, formaven part del nostre paisatge, però també suposaven la base de la nostra economia. Al seu voltant es van conformar tots els models possibles d’aprofitament de la terra, tant per l’aprofitament agrícola, com per l’explotació de les masses forestals o pels xicotets inicis d’industrialització a escala local (la cooperativa, les almàsseres on fer oli, els magatzems de garrofes, la fàbrica de Rios, etc). Encara es poden observar els abancalaments de terres que arriben fins ben entrada la Concòrdia, per tal d’aconseguir extraure el màxim partit de totes les terres amb possibilitat de producció.

Diverses reformes de dubtosa utilitat i unes desencertades polítiques agràries han demostrat ara, després dels anys i quan el vi valencià comença a prendre consideració en els mercats internacionals, que erràrem quan per exemple, férem fora les vinyes dels nostres camps. En aquells moments, la rendibilitat estava per terra, com hui el preu de la taronja. Es subvencionava l’arrancada de la vinya, i s’inicià un procés de transformació en regadiu sense cap tipus de planificació que ens ha portat fins la difícil situació actual. És evident que tot no tenia perquè transformar-se en regadiu i que les formes i les motivacions per fer eixa transformació del secà no sigueren aprofitades d’una forma adequada, acabant d’enfonsar el sector agrari valencià.

Erràrem en el camí, i deixàrem escapar una oportunitat de creixement econòmic, que hui altres comarques valencianes com Utiel-Requena, La Costera o La Vall d’Albaida han aprofitat de forma magnífica per potenciar els seus territoris i mantindre uns paisatges i uns entorns que al mateix temps els estan servint com a reclam turístic.

En l’actualitat, el sector agrari ha perdut tot el pes específic del passat, reduint-lo a la mínima expressió. Com demostren les dades de l’IVE (Institut Valencià d’Estadística) la quantitat de persones que es dediquen exclusivament al cultiu de les terres de Llíria són irrisòries, amb tot el respecte que es mereixen els esforçats llauradors que continuen resistint al seu ancestral ofici. I el més preocupant de tot es que cada vegada en són menys. Al seu moment, el monocultiu de la taronja, - que ha patit d’una evident falta de planificació institucional- , es va convertir en una escapatòria, en un nou negoci, però fa ja temps que deixà de ser rendible. Els preus actuals difícilment permetran el manteniment del cultiu molts anys més i els camps abandonats , així com l’abandó del seu ofici per part dels llauradors, són ja una realitat. Una desgràcia, territorialment parlant, perquè si algú ha sabut conjugar històricament el manteniment del territori, de l’entorn i del paisatge, - és cert que d’una forma interessada, perquè al cap i a la fi de la seua feina el llaurador extrau un producte del qual vol traure benefici- , si algú ha sabut donar lliçons de com viure i conviure en el nostre entorn aprofitant els recursos existents, eixos han sigut els llauradors.

El benefici fàcil.

Per a un sector econòmic en decadència, l’arribada de les noves lleis urbanístiques valencianes (L.R.A.U i L.U.V) i l’aparició dels P.A.I, van servir-li de taula de salvació a molts llauradors. Que de sobte el seu camp passara a valdre cinc, deu o vint voltes més que el seu valor real com a sòl agrari, va fer obrir els ulls a molts, com és totalment lògic i normal. Els havia tocat la loteria, i molts llauradors aconseguiren una bona jubilació anticipada, sabedors que el seu món desapareixia baix l’empremta d’un model econòmic dirigit únicament a la construcció i urbanització residencial del territori, que el temps a la llarga ha demostrat

totalment insostenible. Però el mal ja estava fet, els beneficis replegats, i el nou model econòmic funcionava a tota màquina. Fins que va esclatar.

Es va repartir molta loteria, però premi ja no hi havia per a tots, i l’acabament de tot aquell conte meravellós de creixement sense límit, no ha tingut un final precisament feliç. La construcció desbocada de milers i milers de noves vivendes ha sofrit una frenada brutal a la nostra comarca, i en el cas de Llíria, ha suposat la paralització de molts projectes que difícilment voran la llum algun dia.

I demà?

Després d’anys de creixement descontrolat, que realment amagava els peus de fang en els quals es fonamentava el model, arriba la falta de treball i l’enfonsament d’un model productiu, amb la necessitat de repassar col·lectivament el que hem fet be i mal, per posar un poc d’ordre i revisar les nostres errades i els nostres encerts. Estarà per vore encara al futur l’impacte social de tota l’eufòria constructiva, la necessitats de nous recursos, de nous serveis que no han tingut cap tipus de previsió, i de tantes i tantes coses que es deixaren de banda davant el benefici fàcil i ràpid, però tenim tens encara per fer algun anàlisi de la situació i plantejar-nos tal volta alguns canvis significatius en la gestió i ús del nostre territori.

Mal faríem si esperàrem únicament en l’arribada des de fora del nostre poble de solucions màgiques a la situació actual, oblidant la gran capacitat que tenim des d’ací, des de Llíria, de gestionar gran part del nostre desenvolupament i de fer la nostra pròpia aposta que tindria que passar, al meu entendre per una millor gestió del territori. Perquè del model territorial, de la seua gestió i del desenvolupament que nosaltres mateixos ens donem, dependrà en gran part el nostre futur com a poble.

Arribat a aquest punt voldria apuntar per a la reflexió una sèrie de preguntes – que en podrien ser perfectament moltes més -, que considere interessants i que totes i tots tindríem que plantejar-nos almenys com a principi d’una reflexió personal. Per exemple:

Sabem que volem fer amb el nostre terme? Cap on anirà el nostre desenvolupament? Volem reprendre el model econòmic basat exclusivament en la construcció? Volem prendre en eixe aspecte, per exemple, el model territorial de Torrevieja? És eixe el model de creixement que volem per a la nostra ciutat? És un altre?

Quin camí té que seguir l’agricultura? Incentivar la recuperació de l’agricultura tradicional, l’ecològica, els productes de qualitat i referència? És possible la seua recuperació, o no? Seria millor deixar-ho tot guaret fins l’arribada dels nous P.A.I.? Arribaran algun dia?

Que fem amb els nostres boscos? Podem gestionar-los d’un altra forma? Estem fent una bona gestió de les nostres aigües? Se’n pot fer un altra?

Tenim un futur industrial? Quin seria el model industrial més profitós? El que més beneficis done independentment del seu cost territorial? O el que menys impacte produisca sobre l’entorn? Es poden combinar els dos?

Les diferents aportacions a aquestes preguntes – i com he dit abans, també d’altres que es podrien fer-, suposen l’interès principal d’aquest article, no tant per les respostes que es podrien produir, com per l’interès individual del qui escriu d’iniciar un procés de reflexió col·lectiva respecte al nostre futur que considere totalment necessàri en aquestos moments. Repensem Llíria. Podem fer-ho i ara estem a temps.