Hui, -coses que passen-, voldria parlar de tractes. Com els dels cavalls, vaja. Antigament, quan dos llauradors tancaven un tracte ho feien donant-se la ma. Després vingueren els papers, però això ja va passar molt de temps després. La ma - donar la ma-, sempre ha sigut un signe de relació, si volem dir-ho també, d'afectivitat cap un altra persona, però sobretot de respecte i reconeixement. Es reconeix a l'altre com a igual, i al mateix temps es creava una vinculació personal entre ambdós interlocutors, per tal d'establir una relació fluida i cordial.
Després, aparegué l'engany i la tergiversació de les propostes i acords inicials, que tingueren en el reflex en papers, la plasmació d'allò de que no sempre el que s'havia acordat podia ser: "Si val, però no està per escrit". Mira que he escoltat vegades eixa frase. O aquella vergonyosa, "les paraules se les porta el vent". No em considere d'eixos i em fan vergonya els qui es defensen i es justifiquen amb eixos discursos. Però allà ells i la seua consciència. El camí és de tots i cadascú fa el seu.
Per cert, i per si algú ho pregunta, no , no parlava de Compromís. Mira que sou mals...
I ara, a treballar.
3 comentaris:
Si que sembla que parles de Compromís i si que sembla que tens un dubte amb qui li has donat la mà, tot el món et diu que vages amb compte supose que ho faran de cor perquè no et facen mal.
Què poc m'agraden a mí eixes frases que has citat.
Si les paraules se les emporta el vent amb elles també s'emporta la dignitat i la vergonya del qui es justifica amb eixos arguments.
Algú t'ha enganyat?
Doncs, no parlem d'altres assumptes. Així de clar, però ja són passat. I moltes gràcies per tornar a preocupar-se. Crec que fins ara m'he defés prou be.
Josep, no m'han enganyat. Algú s'ha equivocat. Allà ell. O ells.
Publica un comentari a l'entrada