Música normal a un país normal

L'altre dia vaig descobrir Els catarres i el seu tema Jenifer: M'agrada.

  Fan una música senzilla, propera, que tracta de temes normals a un país prou normalitzat, on són capaços de riure's d'ells mateixos i del que són. Em va passar el mateix temps enrere am Manel i el seu estil neofolk???

I és que el que es tracta quan es fa música és simplement això, en la major quantitat de vegades. Clar que queda la part reivindicativa, faltaria més. La música dona per això i molt més, però no és el cas que m'interessa més ara, en aquest moment. Ara, el meu país pareix començar a entrar en una agradable normalitat on fer música  en valencià no és sinònim de cap tipus de reivindicació. I això és normal. Possiblement l'efecte botifarra

va ajudar molt en aquest camí, però és cert que feia temps que altra gent, com Verdcel per exemple, ja treballava en aquest camí. 

Música i punt, sense etiquetatges. 

Recorde un concert al Carme d'Obrint Pas, ja fa uns anys i de segur que ells també el recordaran. Allà a la plaça que hi ha enfront del Centre Excursionista de València. Érem molt joves, i supose que ells més encara, així que seria una dels seus primers concerts. En aquell moment, plantejaven un estil propi, que amb el temps s'ha consolidat i triomfat, que mostra també la seua evolució. Són reivindicatius, i un referents per als artistes valencians, però es nota molt més l'evolució cap a la normalitat, dins la reivindicació que els caracteritza. 

Música normal, a un país cada vegada més normal.