Per primera vegada vaig a donar algunes respostes a correus rebuts per part d'amics al voltant del nacionalisme. Espere que no siga l'última, perquè això mostra la riquesa de les nostres relacions i la profunditat que poden arribar a tindre les converses més senzilles després d'un bon esmorzar.El tema be de lluny i ens persegueix als nacionalistes, o valencianistes o el que ens vullguen anomenar des de fa ja molt de temps. LA veritat que jo personalment estic fart de donar explicacions del que sóc o no sóc, i pense que algusn últims romàntics que queden per ahí continuen sense entendre que el passat ja passà.
Els meus amics plantegen l'origen romàntic dels nacionalismes i el fort sentiment d'arrelament al propi entorn però envoltat d'un cert misticisme i irrealitat, donat que s'anhela allò que som incapaços d'aconseguir. O siga, que volem el que no podem ser , i seguim donant-li voltes a vore com ho aconseguim, que serà mai. Per tant, seguint eixe plantejament tinc que entendre que els meus posicionaments són els mateixos o busquen el mateix que els meus marcians favorits, ERPV o EU. Ara be, el meu amic reflexiona, i crec que encertadament, que el nostre problema, el del BLOC, pot ser que no tenim ni puta idea de com aconseguir que els nostres plantejaments arriben a la gent i s'enteren que:
1- Els nostres interesos són els del valencians. Defensem el País Valencià, el seu teixit productiu , els seus sistemes econòmics, i el seu sistema social i formes socials.
2- Som l'únic partit valencià, que existeix al País Valencià amb presència massiva a tot el país i opcions de govern reals en centenars de pobles i ciutat. Cap altre partit polític amb presència massiva té als valencians com a centre dels seus plantejaments. Cap.
No són suficients motius per plantejar-se d'una vegada que tenim que ser la veu dels valencians?
Ara be, es cert que el discurs no arriba, i tindrem que fer alguna cosa. I eixa cosa és el proper congrés de febrer, que té un lema prou clar: MÉS PAÍS, MÉS VALENCIÀ.
Si a partir d'ahí no apareix amb claredat el nostre discurs, i al mateix temps la concepció dels valencians cap a la, repetisc, única formació política valenciana amb opcions real de govern en centenars de pobles i ciutats valencians, i amb suficients capacitats d'arribar a ser decissiva a les Corts, doncs, aleshores, "que dios nos pille confesaos".
9 comentaris:
Quant els ciutadans no compren el producte, per alguna cosa serà. O bé no és tan bo com pareix, o bé no s'han sabut explicar les seues bondats. Va ser Bertrand Russell el que va dir que les circumstàncies de les vides humanes influeixen en la seva filosofia i al revés, la filosofia determina les circumstàncies. Quina filosofia té el nacionalisme valencià? Com influeix en les circumstàncies actuals la filosofia del nacionalisme valencià? Ser valencià qué significa? està definit? perque el valencià de la dreta està ben definit(ofrendar y ofrendar) i la gent s'ha identificat o bé han elegit l'única definició clara que ni ha de moment. Els valencians tenim la identitat hipotecada. O som espanyols o som catalans. Necessitem ser Valencians.
En aquest sentit, crec que al discurs del nacionalisme valencià li falten factors que cohesionen al poble al voltant d'un objectiu comú. Seguint amb Russell, ens diu que la humanitat mai ha aconseguit reforçar la cohesió social amb arguments purament racionals. Fan falta banderes, himnes i eixes coses a part de la raó. Si portem tants anys debatint sobre la llengua, les banderes i els himnes és per dues raons: 1)per al poble és un factor important i 2) el nacionalisme valencià encara no té molt clara la idea sobre alguns d'aquestos temes.
En definitiva, crec que seria bo que el nacionalisme valencià tinguera clara quina és la seua filosofia o en quins valors o factors es fundamenta. Som un poble ceg que es guia a través de l'oïda. I al discurs nacionalista li falta emoció i il·lusió. No compraran.
Molt bona eixa reflexió. Me n'apunte i crec que t'agradaran els comentaris de Morera: http://www.enricmorera.com/blog/?p=334
i Nomdedeu: http://enricnomdedeu.blogspot.com/2008/11/la-declaraci-valencianista-1918-2018.html
En eixe camí estem, però caldrà com jo dic que es visualitze amb claredat i amb FETS.
Josep (Benaguasil).
Rafa: Amb tot el respecte del món, no m'agraden eixos qualificatius despectius que empres per referir-te a ERPV i a EU. En el cas d'EU no us semblàven marcians quan pactàreu el Compromís. En el cas d'ERPV, utilitzar aquestos qualificatius , com marcians o hiperespai, encara és pitjor, atés que tant el BLOC com ERPV comparteixen o compartíen, principis i finalitats. Així mal anirà el nacionalisme valencià.
Tens raó quan afirmes que el BLOC és l'únic partit valencià amb presència arreu del país i amb possibilitats, però no cal oblidar que no és l'únic que lluita per la independència. També hi hà ERPV, que amb pocs anys d'implantació i pocs vots, ha aconseguit tenir presència a alguns ajuntaments del país. No crec que se li haja de discutir el vot a ERPV.
No és cert (com afirma Carlos) que el nacionalisme valencià estiga hipotecat entre ser espanyol o català. Això és una mostra de no tenir les idees clares. El nacionalisme espanyol és espanyol, i el nacionalisme català és català. Eixa és una fal·laç sensació que de manera premeditada introduí la dreta valenciana a la societat. El que sí es veritat és que el nacionalisme valencià d'arrel fusteriana (no hi hà cap altre)reconeix els lligams que ens uneixen a Catalunya, i pren aquesta com a referent pel seu desenvolupat sentiment identitari, en contrapossició al que ocorre al País Valencià i a les Illes Balears. Això no significa que hàgem de ser absorvits o annexionats per Catalunya, com alguns als qui el BLOC s'ha acostat, han pretés fer-nos creure. Això senzillament significa que SOM VALENCIANS, però que indefugiblement, per història, llengua, cultura i tradicions, ens hem de sentir part de la nació catalana, que no de Catalunya. No és el mateix. Ni més ni menys que els catalunyesos del Principat, simplement iguals. Pense que eixa és la postura d'ERPV. País sí, però tenint clar cap on cal anar. No es cap deficaci això. Si el nacionalisme valencià, el nostre poble, aspira a tindre un lloc al món no pot fer-ho tot sol. Ho ha de fer amb la resta de països amb qui compartim llengua, cultura , història i tradicions. Perquè m'entengues: jo soc valencià i com a tal em sent part de la nació catalana, per tot el que m'uneix i comparteïsc amb qualsevol persona de Perpinyà, Fraga o Maó. És un sentiment equiparable a qui es sent andalús i espanyol o manxec i espanyol. Així de clar. Pense que a la fí els projectes del BLOC i d'ERPV poden i han de ser compatibles perquè compartiu objectius. El BLOC ha triat una estratagema centrista, cenyint-se únicament al País. Bé ,correcte. ERPV ha optat per treballar també pel país tot visualitzant amb claredat quin és el seu objectiu futur. També és correcte, però no per això son marcians o estàn a l'hiperespai, senzillament no amaguen la finalitat, que pense és l'única possible. Com dic, els valencians encara som lluny d'assolir el nivell de reconeixement propi que té el Principat, per això pense que cal més col·laboració entre les forces que realment es creuen i treballen pel País. D'altra manera estarem abocats a la desaparició o al reduccionisme, talment com els indis americans a les reserves, dins el maremagnum espanyol.
P.D: Perdona'm l'extensió, soc un poc apassionat.
Gràcies Josep, els comentaris amb educació no tenen problema d'espai a aquesta plana.
Ara parlem-ne: marcià no és un terme despectiu, almenys seguint els meus plantejaments. Són marcians per a mí perquè plantegen uns camins marcians en aquestos moments. L'altre dia escoltava que els de IU volien "acabar con el capitalismo"???? això és ser marcià. I del Compromís, deixa-ho córrer.
Respecte a nacions: jo sóc valencià. No sóc català. Una cosa és que parle català, i una altra... això mateix. Ja ho vaig comentar fa un temps a un altre post anterior. El meu país, la meua nació, és la valenciana i prou. No tinc altre condicionant. Primer, nosaltres. Ho sent pels qui tenen altres aspiracions, i que no coincideixen hui en dia en absolut amb el que volen els valencians. Eixa és un altra guerra que simplement no toca ara.
Crec que sóc prou clar. El nostre camí és el valencianisme de construcció, el qui vinga amb nosaltres, perfecte, i el qui no, també perfecte, no estic en contra de ningú. Ara be, permitiu que discrepe amb els seus posicionaments. No els entenc al meu país.
Josep, jo, que soc lector del blog, agraisc la teua passió, que és així com es debaten les idees.
Ens diuen que els espanyols son uns invasors, que ens han ocupat la terra i volen fer desaparéixer la nostra llengua i la nostra identitat. Seguidament, els mateixos ens diuen que el País Valencià serà part dels països catalans o no serà. En què es diferencia un imperi i l'altre? o es que les ansies imperialistes catalanes son diferents, en essència, a les altres? o es que el País Valencià no serà als països catalans lo que la comunidad valenciana és a espanya?. No serem res mentre no sigam nosaltres. No tenim identitat. Quan serem Valencians? està clar que compartim llengua i altres coses, però els Argentins també comparteixen llengua i altres coses amb els espanyols i no per això han de formar part de l'imperi, no? No renuncie als llaços que ens uneixen amb el poble català, i clar està que tenim més coses en comú amb els catalans que amb els castellans, però, mentre ens debatim en discusions sobre a quin imperi hem de pertànyer el País es mor, es perd la força, la il·lusió i la identitat. No serem res si no som Valencians per sobre de tot. I després ja veurem.
És la meua opinió apassionada.
Josep (Benaguasil).
Rafa, t'agraeisc aquest espai que possibilita l'intercanvi d'opinió entre diferents visions sobre nosaltres mateix. Crec que encara no t'ho havía dit.
Carlos: Trobe del tot respectables les teves opinions i crec que, en certa manera, no et falta raó. Però passe a discutir alguns aspectes del teu discurs que al meu parer, i si m'ho permets, són erronis:
Realment Castella, disfressada d'una universalitat postissa baix el nom d'Espanya, ens té ocupada la terra. Només fà tres-cents un anys d'eixa ocupació de facte, però la seva feina ha estat molt intensa i eficaç. Som les últimes colònies que encara poseeixen. A eixe respecte, si em dius el teu e-mail, t'enviaré un mapa d'Espanya realitzat a mitjan segle XIX. Es del tot aclaridor. Per altra banda el mateixos que ens alerten dels inconvinents i perills de l'imperialisme espanyol no ens fan caure en l'imperialisme català. Ahí pense que t'equivoques, perque l'imperialisme català no existeix. Catalunya està tan ocupada com nosaltres, no té exercit ni poder d'annexió o expansió territorial, ni tampoc té pretensions d'això. Catalunya simplement és una part, com el País Valencià, les Illes Balears o la Catalunya Nord, de tota la nació catalana. Tot això es part del discurs fal·laç amb el qual el blaverisme ha infectat el país. Com et dic no és qüestió d'imperialisme català, sinó del sentit de pertinença com a poble que molts valencians sentim. Jo soc valencià, VALENCIÀ, però com a tal em sent part de la nació catalana, perquè és on s'enfonsen els meus arrels i els del meu poble. Cal diferenciar entre catalunyés, estrictament de Catalunya, i català. Català es tot aquell territori, manifestació cultural o persona fruit de la cultura catalana. El perill de tot plegat i l'èxit del blaverisme ha estat aplicar el reduccionisme en els termes per definir-nos, diferencinat-nos de manera artificial. Això és el mateix que si un castellonenc o un alacantí no se'n sentiren valencians pel simple fet de no pertànyer a la "província" de València. Encara ens queda molt per aprendre i assimilar, i molts tabús i clixés per desempellogar-nos. La frontera, la barrera la tenim a la ment.
EL País Valencià no pot fer res tot sol davant el món. Ens cal l'ajuda de tots el països amb qui compartim història, llengua, tradicions i cultura. Ningú parla d'annexions i imperialisme. Ben bé podría ser un país independent integrat a un estat federal (Països Catalans) on s'hi respecten totes les particularitats. Més val això que romandre a Espanya.
Per favor Carlos: escriu el teu correu electrònic i t'enviaré eixe mapa d'Espanya. Ja voràs! Salut!
benvolgut Josep: no està en joc allò que hem sigut, sino allò que volem ser.
Explica-li al poble valencià que ha de deixar de ofrendar nuevas glorias a la nación espanyola perquè son uns invasors i som una colònia i a continuació explica'ls que les glòries s'han d'ofrenar a la nació catalana. O siga, que estem igual, sempre ofrenant glòries a altres.
Lo dels mapes està molt bé, però uns segles enrere formàvem part de l'imperi romà i ningú s'atreveix ara a sentir-se part de la nació romana. La configuració de les nacions ha depés sempre de les espases i els escuts. Si Jaume I no haguera guanyat, que seriem ara? les meves arrels s'enfosen en el poble català, en el musulmà, en l'àrab, en l'íber... Quin passat vols que elegim? Vuic ser Valencià.
Com tractaria una família a un fill que, per tenir un germà major, no fos capaç d'actuar acorde als seus interessos i a les seves pròpies opinions? això es diu falta de personalitat i es cura millorant l'autoconcepte, l'autoconeixement i l'autoestima, no seguint diguent-li a l'home este que si no és capaç d'actuar d'acord amb els interessos i opinions del seu germà no serà res. Apliquem-se el conte.
Com vols que el poble valencià es senta orgullós si la senya d'identitat màxima és prestada? ja sabem que parlem català, una variant, però fa molts anys que alimentem la cabra i ara ja podem vendre la llet i juntar-la per fer-la parir.
Com anem a donar prestigi al poble valencià si no val per a res més que per ofrenar glòries a uns i altres?
La nació catalana és un sentiment, no una realitat, i jo no el tinc. Soc Valencià. Per damunt dels íbers, romans, musulmans, catalans, aragonessos i castellans. Estem al segle XXI. Vuic vendre la llet que produeix la nostra cabra sense pagar tributs a l'amo de la seua besàvia.
I quan tingam força, nació i poble unit, serà el moment de decidir el camí que anem a seguir, però sense rendir pleitesia a ningú ni tornar a ser servils de cap sentiment més que el de ser i voler ser Valencians.
Yes, we can.
SI, NOSALTRES PODEM.
ERES GRAN CARLOS.
Amic Carlos:
Una cossa és clara: tant la possició que tú defenses com la que defense jo són compatibles. Això hauría de ser el punt de partida per defensar el país i entendre'ns tots aquells que l'estimem, que el sentim com a pàtria. Sempre he dit que primer és el país i després els partits.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada