Majories silencioses

Tranquils. També anava a parlar de la concentració del divendres. I ja ho dic de principi: hi havia poca gent. Molta menys de la que pagarà la taxa, SI MANOLO NO RECTIFICA. Tampoc està gens mal amb dos dies de convocatoria. Però aquest poble meu és molt especial i per tant, no té que extranyar-li a ningú. I ara anirem a això, però abans anem a un tema molt interessant, que torna a demostra l’esperit democràtic del nostre alcalde. Pero, xe, tot legal.

A Llíria, com a molts altres pobles hi ha una persona que es dedica a fer bans pel poble. Tant l’ajuntament, com entitats o particulars, contracten amb el concessionari, i es passeja pel poble anunciant actuacions, concerts, actes, soterrars, etc...Un mètode un poc anacrònic però efectiu. El cas és que dijous i divendres tenia previst fer un ban anunciant la concentració ciutadana per al divendres per la vesprada. Però clar, Manolo, com a alcalde (en açò si que tingué autoritat ) li ordenà a l’encarregat del ban que diguera al ban qui convocava la concentració. Supose que per fer evident que eren uns miserables-rojos-catalanistas-radicales-gentuza, i reduir l’impacte de l’acte. I sinó, no podia fer el ban. Supose que també tindrà el mal gust de fer el mateix quan s’anuncia un soterrar.

El cas és que es rectificà, a pesar com sap perfectament l’alcalde que el concessionari té tota la potestat de contractar amb qui vullga i fer el ban de la forma que considere. Però clar, L’ALCALDE ÉS LA MÀXIMA AUTORITAT AL POBLE, NO? O almenys en aquestos assumptes. Supose que vos va quedant clar qui és i com se les gasta el nostre govern, quan veuen que els menegen la cadireta.

Però després d’aquest parèntesi, tornem a la concentració. Poca gent, ja ho he reconegut, però no cal extranyar-se. Llíria ha sigut un poble que tradicionalment s’ha menejat molt poc quan li han tocat els seus interessos. I ho corroboren els pocs moviments socials que s’han plantejat al llarg de la història per reivindicar allò que ens pertoca. Lloable sigueren els últims moviments per paralitzar les 3000 vivendes a la Coma, les replegues de signatures per l’escola pública o el treball incansable de la Plataforma per una Llíria habitable. Però la inanició social s’ha agreujat els últims anys d’una forma escandalosa. L’altre dia llegia una entrevista (pag, 10 , de Mónica Oltra, - molt bona parlamentària, per cert- on explicava que la dreta ens ha guanyat l’espai públic. Jo en diria més. L’ha ocupat tot. I el pitjor: nosaltres li hem deixat. Supose que a altres pobles passarà el mateix però al nostre açò s’ha exagerat fins l’extenuació, i no sembla molt difícil trobar membres del PP a totes i cadascunes de les entitats socials, cíviques o culturals del poble. Les persones tradicionalment progressistes, d’esquerres, han anat abandonant eixos espais per quedar definitivament arraconats en la vida social de la nostra ciutat. I això es paga. Han –hem, perquè tots tenim part de culpa – abandonat tots eixos espais. No eren moderns, o no ho consideràvem progre.

Supose que hi haurà de tot, però com a valencià i valencianista m’agrada tota manifestació cultural, artística i social del poble valencià. Sóc valencià. D’un partit valencià i valencianista. Perquè no tinc que participar d’elles? Perquè no és cool, modern o mal anomenat progre? M’agraden les falles, els moros i cristians, la pólvora, la paella –encara que on es pose un bon un arròs a banda – i a la meua família cultivem la taronja com moltes altres valencianes, i encara i tot m’anomenen catalanista encara que els meus tòpics de valencià són els mateixos que els d’ells. Però ells ocupen tots els espais i nosaltres no. Eixa és la diferència.

Té açò relació amb la concentració? Jo pense que molta. I si jo fora “el cervellet” del PP de Llíria estaria molt preocupat. No perquè 200, 300 o 400 persones es juntaren el divendres per demanar el cost zero del tractament dels residus. No perquè a pesar de convocar immoralment un plenari a les huit del matí un dilluns el saló del Ca la Vila es plenarar de gom a gom. Sinó perquè a Llíria, les majories són silencioses i actuen de forma clara i contundent. Sense deixar-se vore, sense mostrar-se. Van fent camí. Dins de cada casa, dins de cada família. I a pesar del seu control de l’espai. Les males actuacions del seus polítics, les males gestions, les errades, a Llíria es paguen cada quatre anys. Amb vots. Manolo, te’n queden dos.