Evidències inexistents

Ahir vaig estar al Teatre El Micalet , en una representació de les que ens té acostumat Xavi Castillo. Parlà de Rita, del Papa , de Rouco Varela, de Ricardito Costa, d’Alarte –si el del PSOE, de Fabra – atenció que va anunciar mig en serio mig en broma un espectacle únic i exclusiu dedicat a ell- i per suposat parlà de Camps, els seus vestidets, Milano i tot el muntatge. I és que com diu ell: “ és que m’ho posen a ous”. Li ho posen a ous, i ho reconeix, es guanya la vida així, amb la paròdia burlona i bufona, amb la seua bestialitat natural i no deixant cap viu.

De vegades quan estic a un d’aquestos espectacles d’humor, que m’agraden, no cal dir-ho, em trobe que ens serveixen a una part de la societat per sentir-nos be amb nosaltres mateixos. Vore que hom es pot burlar del qui mana, fa, maneja i tragina els nostres destins, i no passa res. Ho recordava l’altre dia parlant del programa de paròdia de TV3, Polònia. Per higiene ens caldria un tipus d’humor d’aquest tipus als valencians. I als mitjans públics, per suposat. I possiblement actors com Xavi Castillo tindrien un espai dins la nostra societat, sense ser condemnats a l’arraconament o la venjança per part de polítics que als quals no els fa gens de gràcia no poder controlar el que es va dir d’ells.

Però també pense mentre mire aquesta classe d’espectacles–ho sent, no puc acabar de desconnectar, ni en els moments de relaxació- que cal alguna cosa més, perquè retroalimentant-nos a nosaltres mateixos no és suficient per fer avançar a la nostra societat. Riure només de les evidències i de les misèries d’uns governants que ens han portat on estem ara, i una vegada acabada la funció, anant-se’n a casa a dir : “xe, quina raó que té” no ajuda a fer país, i de vegades els valencians hem pecat de panxacontents i puristes de les essències massa vegades. Tenim tota la raó, o almenys la nostra raó, però cal fer-la vora podria ser el resum. Les veritats, amagades a la visió general, simplement no existeixen.